|
| |
COM ATURAR ELS BANCS: LA CLÀUSULA “REBUS SIC STANTIBUS”
Publicat el 21 d'octubre de 2009
Hi ha una doctrina jurispudencial antiga del Tribunal Suprem que ve a dir que, encara que en els contractes privats no es prevegi, sempre hi ha una clàusula implícita, anomenada “rebus sic stantibus”, que pot afectar aquells contractes.
L’efecte i conseqüència de l’aplicació d’aquesta clàusula contractual implícita és que, basant-se en el principi de l’equilibri de les prestacions de les parts i en l’equitat, es poden modificar els pactes acordats entre les parts en el contracte, si hi ha hagut una alteració extraordinària de les circumstàncies, imprevisible, sobrevinguda i que impliqui una desproporció exorbitant en les prestacions de les parts.
Només per posar un exemple, la Sentència del Tribunal Suprem número 969/1992, de 6 de novembre, diu literalment el següent: “Tots els expressats requisits concorren en l’atípic cas aquí debatut, doncs quan el Sr. B.G. va comprar al Sr. S.M. el cinquanta per cent de l’explotació del negoci de discoteca pel preu de sis milions de pessetes, ho va fer sobre la lògica base d’una permanència o continuïtat de l’explotació, la base negocial de la qual va quedar radicalment alterada per la sobrevinença de la imprevisible circumstància de la resolució del contracte d’arrendament de la discoteca”.
Davant la situació econòmico-financera que estem vivint i davant l’actitud adoptada per les entitats de crèdit de no donar cap crèdit, malgrat la contradicció amb la seva denominació genèrica, portant a la ruïna sobtada a les petites i mitjanes empreses catalanes, no es podria defensar que ens trobem en un d’aquells casos excepcionals en que podríem apel•lar a la clàusula implícita en tots els nostres contractes amb aquelles entitats de crèdit, anomenada “rebus sic stantibus”?. Si ho féssim què hi guanyaríem?.
Si un jutjat ens estimés l’aplicació de la clàusula “rebus sic stantibus”, això ens podria permetre aconseguir, per exemple, deixar de retornar una pòlissa al seu venciment, forçar a una entitat a renovar una pòlissa, impedir a una entitat retallar el límit d’una pòlissa o d’una línia de descompte, deixar de pagar un temps les quotes d’un crèdit sense que venci automàticament en la seva totalitat i sigui exigible i executable etc, etc, etc.
S’imaginen que tothom, ara de cop, anés als jutjats al•legant l’aplicació de la clàusula contractual implícita “rebus sic stantibus”?.
D’entrada, encara que sembli impossible, la sola insinuació de la intenció d’anar per aquell camí, ja faria que s’informés a serveis jurídics del que un client “boig” li ha dit a un director d’oficina. En segon lloc, al rebre serveis jurídics, la trucada de més d’un director, hi començarien a donar importància i podria ser que l’ocurrència anés pujant i pujant de nivell dins l’edifici central de l’entitat de crèdit fins arribar al despatx del Conseller Delegat o del President Executiu, home amb experiència que de seguida veuria que no es tracta d’una tonteria, prèvia consulta als seus assessors jurídics externs.
Podria ser que no fes falta anar a judici i que, miraculosament i com per art de màgia, l’aplicació de la clàusula “rebus sic stantibus” fos acceptada voluntàriament per l’entitat de crèdit i amb un acte d’honestedat i de realitat forçada, acceptés que la situació és tant greu que s’ha de suportar entre tots i ens hem d’intentar ajudar els uns als altres per sortir-ne i no val intentar salvar-se del naufragi ofegant als altres.
La meva preocupació per la supervivència de les petites i mitjanes empreses, és en aquests moments tan gran, que m’ha portat a desenterrar la clàusula “rebus sic stantibus” com a últim recurs per fer reaccionar a les entitats de crèdit per tal que se n’adonin que deixar sense crèdit als seus clients, empreses, és matar-les, és, amb permís, una eutanàsia activa empresarial.
Si per la via amistosa, la clàusula “rebus sic stantibus” no causés els efectes desitjats, encara que fos només per intentar-ho, per impotència i indefensió, es podria intentar aconseguir que un jutjat reconegués l’aplicació d’aquella clàusula contractual implícita, cosa que no es pot descartar d’entrada, i, ja de passada, a la mateixa demanda es podrien reclamar danys i perjudicis per la falta de crèdit i, si fos el cas, responsabilitats contra l’òrgan d’administració i directiu per haver portat l’entitat bancària a una situació tal, que no pot complir amb el seu objecte social, amb la seva finalitat i raó de ser, la concessió de crèdit.
És important salvar el nostre sistema financer i adoptar mesures adequades per aconseguir-ho, però no a costa de que pel camí i mentre no hi hagi una recuperació de la seva situació, s’hi quedin una gran quantitat de petites i mitjanes empreses. No és just. No hi ha dret.
Jordi Bellvehí
Soci-Director
jordi.bellvehi@bellvehi.com
www.bellvehi.com
Articles d'Opinió Anteriors
| |
|
